Proyecte Som Masnou (versió Catalá)

portadasm

Introducció

Que significa ser homosexual?

Es diu que una persona és homosexual si ell o ella se sent romàntica o sexualment atret a membres del mateix gènere o sexe. Això no vol dir que els homosexuals es sentin atrets per totes les persones del seu mateix sexe més que el que els pugui atraure als heterosexuals totes les persones del sexe oposat. Normalment les paraules “gay” i “lesbiana” s’utilitzen normalment per referir-se a dones i homes homosexuals. El terme “bisexual” es refereix a persones a les que els atrauen tant homes com dones.

Els investigadors dedicats a l’estudi de la sexualitat humana creuen que l’orientació sexual es desenvolupa i canvia al llarg de la vida de la persona. Tenir sentiments i fins i tot  una experiència sexual amb algú del seu mateix sexe no vol dir necesàriament que una persona sigui “gay” o bisexual. No és d’estranyar que les persones experimentin amb la seva sexualitat, sobre tot durant l’adolescència i al començament de la seva edat adulta.

L’homosexualitat és una malaltia?

ROTUNDAMENT NO, l’homosexualitat no es una malaltia. Totes les organitzacions de salut mental importants, incloent-hi la American Psychological Association, (APA) han afirmat que l’homosexualitat no és un trastorn mental. Sentir-se insegur o incòmode respecte els seus sentiments pot provocar ansietat i estrès que de vegades pot causar problemes físics com dificultat per dormir, nàusees i mal de cap. Parlar amb gent de confiança – com membres de la família i amics – respecte de com vostè es pugui sentir el pot ajudar a reduir el seu estrès i/o ansietat.

Pot la gent ser forçada o convençuda a canviar de ser “gay”?

ROTUNDAMENT NO. Algunes persones es senten pressionades a ‘canviar’ la seva sexualitat, però tractar de ser alguna cosa que vostè no es pot causar-li estrès, ansietat i depressió.

Què és la homofòbia?

La homofòbia es refereix a una por irracional, prejudici o discrimació irracional cap els homosexuals. La homofòbia es pot manifestar de moltes maneres, des de utilitzar noms pejoratius i burles, fins cometre delictes greus com assetjament i assassinat. La homofòbia sovint es sustenta en la por i la ignorància.

Què vol dir “sortir de l’armari”?

El procés de explicar-li a la gent sobre l’homosexualitat de un mateix sovint es coneix com “sortir de l’armari”. La frase “en l’armari” de vegades s’utilitza per descriure a una persona que és “gay” però que no ho ha reconegut encara davant els seus amics i familiars.

Com “sortir de l’armari” i quan és apropiat fer-ho?

Com amb qualsevol altre tipus d’informació personal, com i quan parlar de la seva sexualitat és la seva decisió. És important i saludable poder compartir els seus sentiments amb els demés. També és important adonar-se’n qué dir-ls’hi als demés – incloent-hi persones que consideri que el recolzen – no sempre pot ser una experiència positiva. Si vostè sent que no els pot explicar als seus pares, explica-li a un amic o a algú en qui confieu. És possible que les persones que estan més properes ja ho sàpiguen i estiguin esperant a que es senti prou còmode per parlar-ne.

Aquestes preguntes i moltes més poden sorgir a una persona al llarg de la seva vida.

per això es crean les associacions de lluita pels drets de gays, lesbianes, transsexuals i intersexuals.

Amb aquesta intenció va néixer Som Masnou, lluitar per crear una societat més igualitària.

La finalitat de Som Masnou és reivindicar la igualtat i aconseguir un Masnou més igualitària.

SOM MASNOU es una associació de voluntaris de la comunitat de Masnou que treballa per la equiparació social i legal de lesbianes, gays, trans i bisexuals (LGTB) i la erradicació de qualsevol manifestació de LGTBfobia. Varem neixer com una associació en l’ambit local amb la intenció de ser d’ambit extra municipal o comarcal en tot el territori del Maresme, pel que s’està obert a totes les persones que vulguin afegir-se al projecte.

L’objectiu fonamental es la defensa de les persones LGTB.

Som Masnou col·laborarà amb altres associacions e institucions, per aquesta raó es defineix com una associació apartidista i aconfesional: s’acull a totes les persones i organitzacions, amb total independencia del seu pensament, sempre que estiguin compromesos amb la reivindicació de politiques a favor dels colectius LGTB. Qualsevol persona es lliure d’assistir a les juntes i aportar les seves idees i col·laborar amb nosaltres des de el primer moment.

Les nostres tasques es divideixen en diferents àrees, en les que es participa conjuntament i de manera transversal: Cultura, Salut, Educació, Esports, Joventut, etc., així com àrees identitaries, on prevaleig la veu de les persones que comparteixen aquesta identitat i poden socialitzar: Polítiques lésbiques, bisexualitat i transexualitat. Des de totes elles es preparen tot tipus d’activitats: charles i col·loquis, cicles de cinema, concursos de relats, tallers de formació, campanyes de normalització i visibilitat, prevenció del VIH….

Som Masnou es una associació registrada en el Departament de Justicia de la Generalitat de Catalunya amb el número de inscripció 62143 i amb NIF G67114538.

Definicions

LGBTI:

Són les sigles que defineixen col·lectivament a lesbianes, gays, bisexuals, transexuals i intersexuals.

Aquest terme te els seus orígens en els 90 i es una perlongació de les sigles LGB, pero son sigles que el colectiu no es sent totalment representat. El seu ús modern intenta enfatitzar la diversitat de les cultures que es basen en la sexualitat i en la identitat de genere i es pot aplicar per referir-se a algú que no és heterosexual, en lloc d’aplicar-ho solament a persones que es defineixen com a heterosexual, bisexuals o transexual.

Per explicar aquesta inclusió, les sigles s’han establert com una manera d’autoidentificació i ha estat adoptat per la majoria de les comunitats i de mitjans de comunicació.

Més recentment, els intersexuals van demanar la seva incorporació per realitzar una inclusió completa.

Hi ha d’altres reivindicacions que desitgen afegir a la sigla Q (Queer)terme global per referir-se a les minories sexuals, no pot ser en altra categoria.És una nova tendència que en algunes parts han pres gran rellevància i fa referència a no etiquetar ni prendre partit. No s’identifiquen com gays. És un concepte molt més obert i, per tant, ambigu, viuen la seva sexualitat sense assumir un paper específic de gènere.

Gay:  Adjectiu atribuit d’una persona, sobretot home, pertanyents a persones homosexuals, és a dir, als homes que es senten atrets sexualment cap a altres homes.

La diferència principal entre les denominacions “home homosexual” i gay (que fins a la dècada dels 70′ significa “alegre” o divertit, en anglès; és que aquest últim és un terme positiu, importat de l’anglès i escollit originalment per la comunitat gay de San Francisco (Califòrnia, USA), per riure’s de si mateix. Mentre que la “homosexualitat” és un neologisme que originalment en anglès tenia connotacions negatives relacionades amb una patología, malaltia o tara. Va ser encunyat el 1969 per l’escriptor austríac (karl Maria Kertbeny i popularitzat posteriorment pel psiquiatra alemany Krafft-Ebing.

Lesbiana: Dona que s’identifica a si mateixa, o a les que els demés caracteritzen pels seus desitjos afectiussexuals cap a altres dones. L’esmentat concepte és una construcciò del segle XX, encara que al llarg de la història l’homosexualitat femenina ha estat activa, que ha estat ampliada a raó de la onada feminista dels anys 70′. Des de llavors, les lesbianes han reaccionat davant la seva designació com marginades i excloses mitjançant una construcció basada en el rebuig i rebel·lió cap als rols de gènere.

Les diferents maneres en les què les lesbianes han estat representades en els mitjans de comunicació suggereix que la occidental en el seu conjunt ha estat al mateix temps intrigat i amenaçat per les dones que desafien els rols de gènere femenins i fascinades i sorpreses amb les dones que es relaciona pràcticament relacionat amb altres dones.

Comparteixen amb els homes homosexuals la discreció i els rebutjos potencials que pateixen per part dels seus familiars, amistats i d’altres, a més a més que, amb la resta de les dones comparteigen les desigualtats que representa el seu gènere, i per tant, l’opressió del sistema heteropatriarcal.

Transexual: Persona que neix amb el sexe biològic d’un gènere que no el correspon normativament, és a dir, desafia el sistema sexegènere… Per exemple una persona que ha nascut amb genitals i característiques físiques d’home, però que psicològicament es sent correspòs amb el gènere femení, o al revés.

És important diferenciar la orientació sexual de la identitat de gènere.

Actualment, la transexualitat es considerada com una patologia sota la denominació de “trastorn d’identitat de gènere”. Aquest fet fa que les institucions mèdiques-psiquiàtriques tingui control sobre les identitats de gènere i s’apliqui un atac tranfobobo sobre els que no s’ajusten a les normes socials establertes sobre la construcció socio-cultural de gènere.

El dret a decidir lliurement si vol o no modificar els seus cossos i poder portar-ho a terme sense obstacles burocràtics, polítics o econòmics; la despatologització; el dret a canviar el seu nom i sexe en els documents oficials, el dret a la inclusió laboral, o la seva simple visibilització, són les exigències dels moviments actuals LGBTI davant la ignorància dels diferents governs espanyols.

Bisexual: Tradicionalment es va definir com una persona que se sent atret pels dos sexes, però correctement es refereix a aquella persona que se sent (afectivament i sexualment) atret per persones de més d’un sexe o gènere, no necessàriament al mateix temps, no necessàriament de la mateixa manera i no necessàriament en el mateix grau amb respecte a l’homosexualitat, la bisexualitat sempre ha estat considerada com una confusió o indecisió, o en el pitjor dels casos, amb una perversió, ja que trenca encara més amb els esquemes socialment exposats sobre la sexualitat.

Intersexualitat: Actualment, tots i totes estem en un sistema binari en què el nostre sexe està definit en relació amb els òrgans genitals i, per tant, s’ha de tenir un cos femení o masculí. El poder de prendre aquesta decisió la te el poder mèdic i l’ordenament jurídic, el que té unes conseqüències molt series en el desenvolupament dels individus/es. La intersexualidad és una amenaça pel sistema binari que troba que solament es pot ser mascla o femella, doncs produeix una emergència social que fa que la medecina busqui solucions de normalització i es prenguin decisions arbitràries sobre el nadó intersexual per ajustar-lo al sistema heterosexiste. En el cas de les persones que li son assignades el sexe femení, s’espera que s’adapten a les normes socials que li corresponen per aquest sexe, i que per tant es sentin atrets pels mascles. Els tractaments impliquen la revelació per les autoritats per mantenir en les nostres societats el sistema binari que les persones intersexuals rebutjan, i al que deuen d’adaptarse.

En el sexe no només hi ha dues categories preexistents, doncs l’estudi de les persones intersexuals confirman que el sexe és igual que el gènere, una construcció social, perquè estan constituits arbitràriament com una dicotomia,la qual és sociocultural. De fet, molts científics i investigadors afirmen que diferents parts del cos són “sexuals”, però el problema resideix en que immediatament es descriu aquesta part del cos com un anotador, malgrat de les existències de molts estats intermitjos junt amb una combinació extrema de tots aquests diferents marcadors del sexe entre si mateix, el que fa que el sexe sigui continu, no una dicotomia.

Per tant, els diversos factors que determinen el sexe d’una persona i les possibilitats de totes les combinacions de tots els factors dins de la mateixa persona, posa de rellevancia l’absurd que es considera a una persona que és un mascle o una dona estàndard.

Dins del sistema binari (base fonamental del sistema patriarcal heterosexiste) no es permet cap ambigüitat, perquè de un altre manera es veuria desestabilitzat. D’aquesta manera el cos en el sistema patriarcal heterosexiste es converteix en un objectiu de control utilitzat per heterosexiste, es converteix en un objectiu de control utilitzat per determinar a qui es concedeix el privilegi de la «normalitat». També les persones transexuals, transgènere, intergènere i, bisexuals i homosexuals són privats de la «normalitat» en aquest sistema binari heterosexista i patriarcal. Davant d’això les persones intersexuals exposen que tots/es som éssers humans, “persones” individuals per davant de tot, i com a tal volen que els Drets Humans que tenen els altres essers humans, i que han de ser acceptats com part integral del món natural que inclou una gran  riquesa en la diversitat sexual.

Glossari de conceptes LGBT.

Bifobia: Rebuig, odi i menyspreu cap a les persones bisexuals, a la bisexualitat i a les seves manifestacions. De la mateixa que l’homofòbia, sorgeix de la imposició del seu sistema patriarcal i heterocentrista, que es basa en una estructura social on només es acceptable l’atracció del sexe contrari, i en menor mesura, la del mateix sexe.

Brutch: Terme agafat de les comunitats lesbianes on es va començar a ser utilitzat en la dècada dels 50. Es creu que es la definició local, més còmode que amb els codis de gènere, estil o identitats masculines que amb estil femeni.

Feminisme: Moviment social iniciat al segle XVII i que és suposa la consciència de l’opressió, dominació i explotació a la que han estat i són objecte per part del col·lectiu d’homes en el si del patriarcat sota les seves diferents fases històriques de model de producció, el que fa que es moguin les dones a l’acció per a la seva liberalització, configurant-les com a eixos del discurs per aconseguir la igualtat entre homes i dones. Més tard, els moviments femenins es desvinculen posicionant-se al costat de la lluita obrera, per considerar que una societat sense clase portaria a la liberalització de la dona. Els moviments feministes burgueses de la època deixaben excloses a les dones lesbianes i als homes transsexuals per considerar-se desmarcades del concepte socialment constituit per dones. En la dècada dels 80′, diverses vegades accedeixen a denunciar aquestes situacions d’exclusió cap a determinats col·lectius de dones, com les lesbianes,les immigrants, les transsexuals, les treballadores del sexe i empleades domèstiques.Es denuncia no només la manca de visibilitat i representació d’aquestes minories en el discurs femeni majoritari, si no la pobresa d’un anàlisi que es centri només en el gènere i deixant de banda altres factors transsexuals que també influeixen en les situacions de les exclusions, com la raça, la classe social o la orientació sexual.

El moviment feminista, tot i ser suport per a moltes lesbianes, acusades de donar una mala imatge de les dones de fet, moltes dones lesbianes que havien recolzat i fins i tot liderant el moviment feminista, ho havien fet així des de l’armari, participant en el silenciament i invisibilitat de les realitats lesbianes.

Aquesta situació canvia quan l’activisme dels col·lectius de lesbianes comença un procés de visibilitat i una denúncia d’aquesta lesbofobia en gran part del moviment feminista, que propugnen indirectament el heteropatriarcado.

En la actitut, els moviments socials feministes van cada vegada més prenent consciencia de la diversitat sexual, reprimida pel heteropatriaquia i considerant la lluita feminista com una prioritat per la liberalització sexual de les dones i del gènere femení. No obstant això, el col·lectiu lesbic segueix sent reprimit i usurpat pels col·lectius gays, i el col·lectiu bisexual i transsexual molt més, essent aquests els més vulnerables a l’exclusió.

Gènere: Conjunt de continguts socioculturals que es donen a les característiques biològiques que es diferencien entre dones i homes mitjançant l’establiment de comportaments, actituds i sentiments masculins i femenins. En la nostra societat, aquest comportament es troben jeràrquitzades de manera que es dóna més valor a aquells que s’identifiquen amb els masculins. D’aqui que els homes afeminats o amb “ploma” siguin objecte de burla i de rebuig. El gènere varia segons les èpoques i les societats. Així, per exemple, utilitzar faldilla es considera que només es femení a Espanya, però no en altres països. Es més, és inacceptable considerar que només pot ser utilitzar pels dos únics gèneres possibles, quan les febles estructures que les sustenten s’han vist modificades i han sorgit nous rols i gèneres, fins i tot encreuaments entre els existents i tradicionals.

Hembrismo: És la posició oposada del masclisme, és el fenomen de discriminació i menysprear als homes per part de les dones. Això si és una cosa nova per a la nostra societat,  com a mínim el concepte, no pas la idea, on el feminisme és hembrismo.

És normal, que aquesta societat confongui un terme amb un altre, es més, critiquen el feminisme entenent-lo com hembrismo.

Heterosexualitat: S’entén com la imposició d’heterosexualitat com una norma obligatòria. És una institució que respon a la conjunció d’interessos de certes elits econòmiques, religioses, polítiques i masculina.

La heterosexualitat pot ser definida com una institució (valors, normes i creences) que crea la categoria heterosexual i homosexual i imposa la primera com la única sexualitat vàlida. A l’occident, la institualizacio de la sexualitat es materialitza en heterosexualitat obligatòria. No és una norma inamovible sinó que ha d’estar constantment actualitzada i reduint les seves contradiccions i buits.

L’elit malgrat les seves diferències resten relativament homogenia perquè comparteix normes d’adquisició, estimació, honor i promoció (pel què la gent en aquest grup tendeix a assemblar-se) i la norma heterosexual obligatoria és una d’elles.

Òbviament hi ha conflictes i tensions dins de l’elit, però més fort que les diferències són la disciplina interna i la comunitat que uneix a la elit, els seus interessos de classe.

Les elits a més fa que les masses subbordinades no siguim capaces de veure la seva demonització (naturalitzats-lo amb una sèrie de recursos) i manejant i confonen. D’aquesta manera l’elit de poder preveu les lluites contra les masses. La imposició de la heterosexualitat com la unica sexualitat vàlida és l’hegemonia, és acceptada sense municianacimientes per les masses, que no són capaços d’oposar-se a la voluntat o les decisions de les elits.

La heterosexualitat és una política sexual imposada i actualitzada per les elits que tenen poder (masculina, capitalista,blanca, religiosa, cientifica i política), i és, naturalment, en la rutina diària de les nostres vides per tres institucions: família, l’escola i l’estat. També aquestes elites no tindran sempre la mateixa importància per la producció i reproducció de la heteronormativitat. Depenent del contexte seràn diferents les elits que més influeixin en la imposició d’aquesta norma.

Irònicament, o potser precisament perquè la heterosexualitat provoca respecte i humiliació, és que apareixen moviments crítics de resistència i des de el psicoanàlisi, les teories queer i de subalternitat que obren les possibilitats més optimistes i crítiques de resistència. Així s’aposta per la destrucció de la dicotomia de gènere i la disposició de la heterosexualitat com  norma. D’aquesta manera, les persones podrien viure el nostre gènere, identitats, orientació sexual, rols, sense veurens condicionats per la nostra biologia.

Heteropatriarcado: El patriarcat es conjunt de les relacions socials entre dones en base material consistent amb un control sobre les dones, restringint el seu accés a recursos productius i a la seva sexualitat, té una gran relació amb el sistema capitalista, perquè enforteix el control capitalista i els seus valors, el que permet explicar l’opressió de les dones com a treballadores i com a dones.

Dins de les estructures bàsiques del patriarcat, es configuren les relacions socials de parentiu i dues institucions: l’heterosexualitat obligatòria i el contracte social i per tant, l’heterosexualitat és essencial per a la continuació del patriarcat. Aquesta institució afecta tant a dones com a homes, ja que s’estableix el contingut de la seva sexualitat.

Per tant el règim heteropatriarcal també ha estat una institució econòmica que ha permès i mantenir així la doble jornada laboral per a les dones, així com la divisió sexual del treball (el capitalisme es sosté com sistema polític, econòmic, social, cultural i militar, donant suport a múltiples dominacions que reforcen la sotmetença de amples franges de la humanitat, augmentant la seva dependència i vulnerabilitat. L’heteropatriarcat consistueix en aquesta perspectiva, posant a una part de la humanitat), les dones i les persones que es desvien del patró heterosexual en condicions desfavorides i en la marginalitat.

L’homofòbia: És l’odi cap a les persones homosexuals, així com els seus estils de vida o cultura i es pot manifestar de diferents maneres: homofobia cultural, institucional, internalitzades, interpersonals i la personal.

L’homofòbia cultural es refereix al conjunt de regles i normes que pertanyen al sistema patriarcal que s’estableix un règim heterosexual per excel·lència. A més, aquest sistema provoca una segregació respecte a la orientació sexual. Llavors, l’homofòbia institucional es refereix a les lluietes per la que els governs, les indústries, l’església i altres institucions que exerceixen l’odi i opressió cap a persones homosexuals i mantenen regles implicades per les persones, s’ha d’adequar i no saltar.

Pel que fa a l’homofòbia internalitzada, es produeix quan una persona homosexual assimila els prejudicis socials sobre l’homosexualitat creant un repudi cap a la seva pròpia persona i fins i tot cap a altres persones homosexuals. En canvi, l’homofòbia interpersonal es produeix per part d’altres cap a les persones homosexuals, en el seu intent de trencar i evitar les relacions emocionals amb aquestes. Finalment, l’homofòbia personal que consisteix en les creences sobre que les persones homosexuals, son considerades per la seva orientació sexual, alguna cosa com desviació o malaltia.

L’homosexualitat: L’homosexualitat s’entén com una possible orientació sexual i que es caracteritza per una atracció sexual, emocional, sentimental i afectiva a individus del mateix sexe. En el cas de les dones, “lesbianes” és el terme que identifica a les dones homosexuals, en el cas dels homes “gays”, encara que aquest últim de vegades s’aplica a les persones homosexuals independentment del seu sexe, també és important recordar que el terme “homosexual” és un terme mèdic psiquiàtric que sorgeix en un procés de control de la sexualitat a partir del segle XIX.

Des de el segle XX fins ara, l’homosexualitat ha estat  objecte d’estudi per diferents experts que, sense èxit, va buscar una possible solució a aquesta orientació sexual amb l’objectiu d’adecuar-la a les normes socials per les que es regeix la societat patriarcal i heterocentrista.

De fet, fins al 1990 va estar inclòs com un problema de salut mental en la classificació estadistica internacional de malalties i altres problemes de salut de la OMS (Organización Mundial de la Salud), concretament va ser el 17 de maig de 1990, de aqui que aquest dia és considerat com el dia internacional contra la LGTB fòbia.

Avui i malgrat que hi ha hagut avencos en aquest sentit, hi ha encara una repressió i l’homofòbia cap a les persones homosexuals per mitjans de les agressions directes com podrien ser les etjecucions en molts països islàmics o pallisses per part de grups neonazis, a través d’agressions indirectes com podria ser la immunitat practicada per part de les institucions públiques.

Identitat de gènere: Sentiments psicològics de ser home o dona (ambdos o cap) i adhesió a certes normes culturals relacionades amb el comportament femení o masculí. En el cas de les persones transexuasls, la identitat de gènere no coincideix normativament amb el sexe biològic.

A més del binomi mascle-femella, hi ha diferents variants de gènere que les persones, ja sigui per la seva “natura o per elecció”, no s’ajusten al gènere basat en les expectatives de la societat, per exemple: transsexual, intersuales…

La identitat sexual: Una de les variables que construeixen la personalitat de cada ésser humà és la identitat sexual i això es refereix al que permet al individuu formar el concepte de si mateix sobre la base del seu sexe, gènere i orientació sexual i desenvolupar-se socialment segons la percepció que té de les seves capacitats sexuals.

Lesbophobia: Terme específic amb el que es refereix a la por o rebuig a les lesbianes. El caràcter particular i diferencial de l’experiència de l’homosexualitat femenina concedeix a la lesbophobia dóna unes caracteristiques especials que inclouen, per exemple, una major ocultació i ignorància de l’existència de lesbianes, quan es parla de l’homosexualitat encara que s’especifiqui que estem parlant de gays i lesbianes, gairebé sempre es refereix a les noies.

Com és habitual en el llenguatge sexista, una vegada més s’invisibilitza a les dones, argumentant que segons “Ciència” “és el mateix” que lesbofobia i transfòbia i fins i tot val a dir que totes les fòbies contra l’orientació sexual, cabrien dins de la “homofòbia”. Per tant es una invisibilització heteropatriarcal, pel que cal separar els termes per fer visibles les dones lesbianes.

Monosexisme: Imperatiu de identificar com algunes de les etiquetes, és a dir, ser monosexual. Predominants en la nostra cultura, presiona al individu per tal que s’identifiqui amb l’etiqueta positiva de heterosexual, que exclou radicalment qualsevol desig cap a persones del mateix sexe, o (en el seu defecte) amb l’etiqueta, carregada amb connotacions negatives, la de homosexualitat, també excluient. Les pressions monosexistas provenen totes de totes les instàncies socials, des de la educació a les relacions interpersonals i es manifesta, en molts detalls de la vida quotidiana.

El monosexisme exerceix la seva influència a través de tot un entramat d’elements que subtilment inclinen als individus a adoptar una identitat hetero o homo permanentment, mitjancant l’associació de un conjunt de sentiments negatius amb el temor, el rebuig a la vergonya creant una fòbia determinada socialment, que com la por, al rebuig o a la vergonya evita que els individus la pateixin. Parlem de bifobia, articulada a la vegada a altres dos fòbies específiques, l’homofòbia (el terror que senten els heteros a perdre la seva identitat si cometen l’acte prohibit) i la heterofobia (evitar tota relació hetero una vegada s’ha adaptat la identitat homo, marcada com negativa per la societat).

Orientació Sexual: l’orientació sexual és l’atracció romantica, emocional i sexual cap a l’altra persona i encara que es necessita per establir relacions sexuals i afectives amb persones d’un sexe o l’altre, no hem d’oblidar que les pràctiques i les relacions afectives té molt més a veure amb les relacions socials dels éssers humans en lloc d’altres aspectes, com ara el biològic de la persona.

Orientació sexual podria ser representat com una línia contínua que va des de la heterosexualitat fins l’homosexualitat. Les persones es situarien en un extrem d’aquesta línia i persones homosexuals completament a l’altre extrem. En el centre es situaran els i les bisexuals. No obstant això, un gran nombre de persones s’ubicarà en punts molt diferents de la anomenada línia. Per exemple, una persona pot considerar-se fonamentalment heterosexual, però tot i així sentir certes atraccións  cap a persones del mateix sexe, de manera que no es situaria totalment en el extrem heterosexual, sino lleugerament al centre de la linia.

Pansexualitat: A diferencia de la bisexualitat, la pansexualitat fa referencia a la orientació sexual per la que una persona es sent atreta per qualsevol persona sense que importi les categories home/dona (masculí/femení), d’aquesta manera els pansexuals proposen una definició basada en la atracció de les persones, (o pels humans en general). A banda de la seva orientació sexual sense distincions de gènere, els pansexuals poden sentir preferencies per un tipus concret de persones. Per últim, i a pesar de que no es el mateix bisexualitat, moltes persones pansexuals es defineixen a sí mateixos com a bisexuals, degut al desconeixement de la definició del terme.

Queer o Teoria Queer: El concepte “Queer” i les teories que ell mateix inclou, múltiples pràctiques i multiples sexualitat, com podria ser el ledder, bears, la intersexualitat … a més de les sexualitats no normatives conegudes (gay, lèsbic). Sorgeix en la dècada dels 80′ en els Estats Units i els seus principals exponents són escriptors Judith Buttler i Eve Sedwick Kosofsky que son els que prendran les idees de sexe, sexualitat i gènere de les teories feministes, del moviment d’alliberament gay i, sobretot, de les idees en torn a la sexualitat del filòsof francès, Michael Foucault.

Teoria Queer qüestiona seriosament el sistema sexual binari tradicional home/dona, d’aqui que moltes feministes vegin en aquesta historia com una ofensa als seus principis. Al gènere biològic d’imposa regles per ser homes o dones (el blau per a ells i el rosa per a elles) però els queers no accepten aquesta determinació que els porta a mantenir practiques sexuals.

Judith Butler diu que s’ha de considerar el gènere sexual com la interpretació que es fa de diferencies biologiques com una condició que no es el que som, si no el que fem. Així, ens convertim en homes i dones a través de la repetició de actes que depenen de conviccions socials unin de la imposició la estricta moral, estàn el anomenats “enunciats performatius”, les paraules o ofenses que es diuen tot el temps per fels’hi o fer a les altres persones no solament es diferent, si no que la seva diferencia es condemnable.

En un principi, la paraula queer s’utilitzaba per ofendre a les persones homosexuals o a les heterosexusls reduint-se en una “rareta”. Per això, en la teoria queer es fonamental el llenguatge, doncs amb ell es descrimina. D’aquí que paraules com “gay”, “queer”, “bollera” o “maricón” hagin estat agafades pels mateixos gays per donar un nou significat, ahora reivindicatiu, com orgull.

Rols de gènere: Són totes aquelles expectatives i rols socials que han de desenvolupat tant homes com dones. Quan es parla de masculinitat i feminitat, s’està referint a comportaments masculins i femenins existents i que són el resultat d’una construcció social que ha anat en detriment de les dones i en favor de l’home, donant que juguen un paper de base del sistema patriarcal.

En cas de la transsexualitat, no es tracta de duplicar els rols del sistema patriarcal, si no que sovint s’intenta crear nous rols donat els valors arcaics en que es sustenta.

El tercer gènere o sexe: Els termes de tercer sexe i tercer gènere serveix per descriure individuus que es consideren que no son ni dones ni homes, de la mateixa manera que la categoria social present en aquelles societats que reconeixen tres o més gèneres. L’estat de no ser ni masculí ni femení pot ser entès en relació al sexe, rol genetic, identitat de gènere o orientació sexual de l’individu. Es diferent a lo cultural (o per diferents individuus), un tercer sexe o gènere pot representar un estat indeterminat entre homes i dones, un estat en el qual és alhora (una cosa així com “l’esperit d’un home en el cos de la dona”, un estat que no és cap, l’habitualitat de canviar de gènere, o una categoría del tot independent del que es masculí i femení). Aquesta última definició és la preferida per aquells que argumenten per una interpretació estricta del concepte de “tercer gènere”.

Transfòbia: Reacció o rebuig que topa amb una persona que surt de uns estereotips rígits sobre lo masculí i lo femení, i que s’expressa a través d’acudits, bromes, barreres i violència. Bàsicament, és el resultat d’una societat mascliste, patriarcal, sexiste i heteronormativa, que estableix un model de feminitat i masculinitat molt limitat on l’existència de les persones trasnsexuals per una possibilitat. Per tant, el sistema patriarcal exerceix una pressió forta cap a les persones transsexuals, en tots els sentits, que condueix a una discriminació social d’aquestes persones.

D’una banda la societat capitalista els nega un lloc de treball digne doncs la situa en l’exclusió i la ignorància i consideranles mà d’obra eficient, donat el seu estigma social.

Transgènere: El terme en si mateix, s’aplica a una varietat de persones, conductes i grups que trenca amb els rols de gènere normatius (masculí i femení), que normalment s’imposen en el naixement, i dels rols que tradicionalment tenen la societat. Per tant, per transgènere s’entén amb l’estat de la identitat de gènere en incongruència amb el gènere imposat, i no implica cap manera específica i típica d’orientació sexual.

Una persona transgènere pot posseir característiques que normalment son associats amb un determinat gènere, identificar-se de un altre manera dins del continuu del gènere tradicional i existir fora del mateix com “altres”, “aliè”, “intergènere” o “tercer gènere” les persones transgènere també poden ser identificats en diferents punts del continuu transgènere.

Travesti: Persona que es comporta i adapta la vestimenta corresponent a l’altre gènere, les persones travestis no tenen per que ser homosexuals, perquè l’orientació sexual és diferent al gènere, encara que socialment es percebeix d’aquesta manera, i es pensa que la persona no accepta ni s’identifica amb el sexe que li va ser assignat en el moment del seu naixement. fet que és categòricament falç. Les expressions dels gèneres, de la mateixa manera que aquestes en si, no són res més que construccions socials que designa perfils de un sexe i de l’altra, per tant, no són res més que construccions socials que designen perfils de un sexe i de l’altra, per tant, no són immutables i són susceptibles de la modificació i renovació a mida que la societat així ho fa. El travestisme és una prova més de la construcció social del gènere i les seves estructures febles.

VIH/SIDA: El VIH (virus de la immunodeficiència humana), és un retrovirus de la subfamília dels lentivirus. És una malaltia infecciosa que destrueix el sistema immunitari que transmet per via sexual (Hetero/Homosexual), parental (exposició a sang infectada) i vertical (de mare a fill). Es de susceptibilitat universal i l’embassament és l’espècie humana. A més, és l’agent causal de la síndrome d’immunodeficiència adquirida (SIDA).

Descobert als anys 80′, però no serà simplement una malaltia. El fet que els primers casos i la rapidessa en la seva propagasió es localitzi (de manera interessada i parcial) entre la comunitat LGBTI va suposar una ràpida identificació entre la malaltia i aquesta comunitat, es una de les estratègies de propaganda homòfobica més sorprenents de la història contemporània.

Al mateix temps, el component “sexual” de la transició de la malaltia s’intensificarà els discursos masclistes reaccionaris i les campanyes de l’estigmatització dels homosexuals.

El descobriment de la malaltia i la seva difusió suposarà la posada en evidència dels perjudicis i interessos subjacents a les diferents polítiques dels diferents governs.

Precisament, com una malaltia que només afecta a les persones homosexuals, la reacció dels governs per la crisi creada es gairebé zero, dons es van recolzar els interessos dels grans grups farmaceutics en els primers avanços del tractament, que eren molt cars i només accesibles per a una minoria amb alt poder adquisitiu. Aquesta situació va provocar que es formesin diversos i importants fronts socials units per la lluita contra l’estigmatització i l’especulació que es practicava.

La crisi de la SIDA evidencia que la construcció social del cossos, la repressió, l’exercici del poder, racisme, el sistema de sexe i gènere, la heterocentrisme, la lluita de classes, complexa i que la reacció o la resistència a aquests poders exigeix a si mateix, l’estratègia d’articular nombrosos criteris: raça, classe social, gènere, malaltia. Criteris fonamentals de lluita que posen de manifest les multituds que rebutgen el sistema heterocentrisme i heteropatriarcal.

HISTÒRIA DE LA BANDERA DE LGBTI

Cal veure aquesta colorida bandera, amb els colors del arc de Sant Martí per entendre que s’està celebrant una reunió o manifestació del col·lectiu LGBTI. És un signe d’identitat a la que estem més que acostumats però que potser no coneixem el seu origen. Una bandera multicolor que acull sota la seva diversitat de tot aquest col·lectiu ja tan arrelat en la nostra societat i cada vegada més respectada. Voleu saber què hi ha darrere d’aquest símbol.?

Gilbert Baker i la seva bandera de 6 colors.

Cada any, el mes de juny, es celebra el dia de l’orgull gay. Un esdeveniment festiu i multicolor on es fa el desplegament de sorprenents cercaviles, espectacles i moviments de carrer, pacifics, ple de música, i com no, hi ha banderes multicolors interminables onejant a cada carrossa, cada racó i, a la mà de cada persona que defensa els drets de gays, lesbianes, bisexuals, transsexuals i intersexuals.

Aquesta bandera te com a ment creadora a un artista anomenat Gilbert Beker el 1978 a petició del col·lectiu d’homosexuals de Califòrnia. L’explicació de per què va triar aquests colors té dos orígens. Per a molts va ser la pel·lícula màg de Oz de Judy Garland que va suggerir la idea. Altres prenien la seva inspiració en diversos símbols de les organitzacions socials a la ciutat de San Francisco. Cada color té un significat diferent i tot i que inicialment va passar en que eren vuit, finalment els van deixar en 6, degut a que el rosa i el blau cel no eren tan facils d’aconsenguir, per tant, segons aquestes organitzacions socials de la època, vermell és vida, el taronja la curació, el groc el sol, el verd el vent de la natura, el blau l’harmonia i el violeta l’espiritualitat.

La idea de la captura d’aquests colors de la ciutat de San Francisco va resultar ser una cosa molt especial. Va ser en aquesta ciutat on es van celebrar importants moviments activistes, i que va ser en aquest precís any 1978 quan varen ser assassinats l’alcalde de San Francisco, George Moscone i el supervisor Hervey Milk també el primer polític activista pels drets dels homosexuals. Cal destacar sens dubte la figura d’aquest últim nom, Hervey Milk, també activista pels drets de persones homosexuals. Però el que en principi va semblar en el seu activisme de gran esperança, finalment va acabar en tragèdia, una història que va portar al cinema el 2008 interpretat per Sean Penn.

Una brutalitat que va simbolitzar al mateix temps la necessitat de disposar d’una bandera, un símbol extensible a tota la comunitat LGBTI. El col·lectiu es van unir sota un mateix símbol, ja que fins aleshores havia estat limitat a utilitzar el classic triangle rosat, una bandera que acabà abandonant per la connotació que tenia en el passat.

Aquesta bandera amb el triangle rosa, va ser el que els nazis obligaven a cosir a la roba per tenir identificats als homosexuals. Des de 1978, alló es deixaría al marge per realzar un símbol més amable i lluminós.

Una llum d’esperança tenyida pels colors de l’arc de sant martí, que serveix com una torxa d’esperança per seguir lluitant per la integració fins als nostres dies.

L’homosexualitat en la història del món

L’homosexualitat ha estat present en les societats i civilitzacions al llarg de la història del món des de les narracions homosexuals dels déus egipcis, passant per la pederàstia dels grecs, relacions homosexuals dels grans guerrers de les legions romanes, la persecució envers els homosexuals per part de la Inquisició, el gran retorn d’acceptació de les persones homosexuals durant el Renaixement, tot això fins a la persecució dels nazis i el tracte dels homosexuals el els camps de concentració . La homosexualitat és tan antiga com la vida mateixa de l’ésser humà i sempre ha estat present en les nostres civilitzacions però sempre més acceptat en alguns que en altres.

En l’antic Egipte. Evidència que l’homosexualitat a l’antic Egipte no són molt nombroses i es troben en els textos que es poden prestar a interpretacions diferents, això és perquè en els textos egipcis rarament parlar d’homosexualitat o simplement el tema de la sexualitat en general es va ometre els textos, per això només anomenarem indicis possibles d homosexualitat.

Fa alguns anys es va trobar una mastaba provinent de l’imperi antic, això estava decorat amb imatges de: Nianjjnum i Jnumhotep, alguns alts funcionaris de la dinastia. Dins la mastaba, aquests dos funcionaris estan representats intimament abraçats, de la mateixa manera que son representades les parelles heterosexuals, aixó ens parla d’una relació de parella evident.

Com ja s’evidencia en la història de Horus i Seth, en què Seth té relacions sexuals amb Horus es podria ensenyar que en l’antic Egipte existía una imatge similar a la existent en moltes cultures orientals, amb la diferència que la societat egípcia podia haber acceptat l’homosexualitat de mutu acord. D’altra banda, cal destacar que les relacions homosexuals que eren acceptades eren només les considerades actives (homes homosexuals), mentre passius (relacions homosexuals femenines) fou menyspreat.

Un dels textes més controvertits de l’antic Egipte prové precisament de una versió mitològica de la creació de l’univers en el que el déu egipci Amon-ra va crear l’univers després d’empassar-se el seu propi esperma i després escopir-lo:

” La llegenda explica que després de masturbar-se va ingerir el seu propi semen, escopint-lo i el va escampar, creant així l’univers i també donant vida a Geb, déu de la terra i Nut deessa del cel”.

En contraposició a la posició de la idea de els egipcis de tractar de no donar importància a l’homosexualitat, els grecs van donar un lloc a l’homosexual en la societat i canvia dramàticament la percepció de l’homosexualitat. A la Grècia antiga, es troben històries de homosexualitat transcendental com eren les relacions documentades entre Alejandro Magno i el seu nuvi de la seva joventut, Hefestión o el llegendari heroi de la guerra de Troia Aquil·les i el seu millor amic i també amant , Patroclo i d’altra banda també hi ha grans escriptors de l’antiguitat com Herodoto, Plató, Jenofonte Ateneo els que van experimentar l’amor homosexual i per descomptat també s’ha d’anomenar a la gran poetisa Safod de Lesbos d’històries d’amor entre dones a l’illa de Lesbos. A més a més, el costum de joves adolescents a ser amants d’homes majors que ells, el que ocupava una posició privilegiada en la societat grega i aquest s’ocupaba de l’educació política, social, científica i moral del jove.

Hem de destacar que tota aquesta acceptació homosexual solament era permesa pels homes, l’homosexualitat entre les dones (lesbianismes) era mal vist per la majoria de persones, encara que això va ser fins a cert punt, perquè en la història de Grècia, trobem la història de la illa de Lesbos. Potser una de les frases més representatives de l’acceptació que tenien els grecs cap a l’homosexualitat seria la màxima grega “la dona era per a la reproducció, però l’home per al plaer”. Va ser reconegut que era necessari preservar la estirp, la espècie, però només podria trobar plaer en la relació íntima amb un altre home.

El darrer exemple que ens donarà de l’homosexualitat a la Grècia antiga és Safo, la gran poetisa de l’illa de Lesbos. Safo va escriure molts poemes que descriuen i relaten l’amor entre dones i noies. Estipula que Safo va escriure més de 600 poemes trobats fins ara, on va expressar el seu amor, experiències i relacions amoroses amb altres dones.

Com ens diu la història, els romans van seguir el model dels grecs en gran part de les seves activitats com en: l’art, l’escriptura, les organitzacions de les ciutats, la política i fins i tot en la guerra fins a certs punts i l’homosexualitat no va ser cap excepció. Els romans practicaven l’homosexualitat de la mateixa manera que els grecs, però molt més discretament, ja que a diferència dels grecs tots el practicaven, però el acte homosexual era considerat com un signe de decadència moral i fins i tot com declivi cívic.

Després de la caiguda de l’Imperi romà, l’edat mitjana comença i amb ell la Santa Inquisició. Aquesta guia una recerca activa de donar mort a tots aquells que practiquin l’homosexualitat. Per aconseguir judicis a les persones que practicaven relacions homosexuals, els inquisidors van argumentar la pràctica de la sodomia (terme religios utilitzat per descriure l’acte pecaminós de sexe anal entre heterosexuals o homosexuals) com un pecat contra les ensenyances de la Bíblia penat amb la tortura o la pena de ser cremat a la foguera.

El compte únic que pot fer referència a aquesta història del temps, és el procés iniciat per la Santa Inquisició contra els cavallers templaria (que irònicament eren una elit de guerrers que lluitaven en nom de l’església), acusant-los de les pràctiques herètiques i homosexuals, i es creu que en realitat es tractava per raons polítiques.

Després de tot aquest conflicte de persecucions i assassinats contra els homosexuals per la Santa Inquisició, s’arriba a l’època del Renaixement on molta gent homosexual tenen l’oportunitat a emergir com a mestre de l’art característic d’aquest període històric, comptant entre elles personalitats com ara: Leonardo Da Vinci, Alessandro Botticelli,  Donato Donatello  entre molts altres homosexuals que són admirats durant el Renaixement i encara ho són.

Després del Renaixement no es troben moltes dades sobre l’homosexualitat fins el moment de que a Alemanya s’instaurés

la República de Weimar (període de la història Alemanya: comprés entre el final de la primera Guerra Mundial i l’ascens dels nazis al poder). Després de l’arrivada de Hitler al poder  una antiga llei present a la Constitució Alemanya va ser el detonant d’una persecució sectaria contra els homosexuals, l’article del codi penal establia: “un acte sexual antinatural mantingut entre persones del sexe masculí o d’humans amb animals és castigada amb pena de presó. També la pèrdua dels drets civils”. Basat-se en aquest article de la llei penal els nazis van detenir als homosexuals i molts d’ells van ser enviats als camps de concentració, és a dir els homosexuals van ser víctimes de l’holocaust nazi i fins i tot després de la caiguda d’aquests, ja que aquesta llei no va ser modificada fins l’any 1960, és a dir, 15 anys després de la caiguda del nazisme i els homosexuals que havien estat fets presoners pels nazis i alliberats van ser presoners altra vegada.

Després dels nazis, ha estat un procés llarg per fer que el món acceptés els homosexuals, però amb els anys i els moviments homosexuals que han tingut ressonància en el món s’han donat esdeveniments que han canviat l’opinió del món, evidència d’això és que en molts països del món ja és permès el matrimoni entre homosexuals, però aquest punt s’exposarà posteriorment en aquest treball, quan  tractem l’estat de l’homosexualitat en el món.

Abans de la revolució sexual dels anys 60′, no havia cap terme comú que no fos despectiu pels no heterosexuals, el més semblant era el tercer gènere que venia de la sexologia de la dècada de 1860 i la cultura hindú, però mai va aconseguir un ús estès. El primer terme àmpliament utilitzat, homosexual, adquirit a la cultura anglosaxona amb connotacions negatives, que tendeixen a donar-hi suport per homofil en els anys 50′ i 60 ‘i posteriorment per gay en els anys 70’. Quan les lesbianes van començar a construir la seva pròpia identitat, el terme “gays i lesbianes”, es generalitza. Encara que aquesta agrupació no era del gust de la comunitat lesbiana. L’organització Daughters of Billilis es va inscriure el 1970. Per tensions internes a causa de la direcció en les què haurien d’haber-se centrat: el feminisme o els drets homosexuals, les femines lesbianes van prendre com prioritat la igualtat de gènere, percebint com patriarcals les diferències de rols entre homes i dones van evitar els rols de gènere sent dominants en bars per lesbianes i s’aparten els homes homosexuals, es percep com cromistas, moltes d’elles es van negar a treballar amb les dones gays o lluitar per les seves causes. D’altra banda, les lesbianes que tenien més visió essencialista, que creien que eren nascudes homosexuals i que emprat el terme lesbiana fins aleshores descriptiu per definir a les de la seva orientació sexual, generalment es consideraven que les opcions separatistes i colériques de les feministes lesbianes eren judicials per la causa dels drets homosexuals. Aviat es va unir a aquesta sol·licitud de persones bisexuals i transgènere ser reconeguts com a part integral de la gran comunitat. Al dissipar-se l’eufòria inicial dels disturbis de Stonewall, entre finals de la dècada dels 70 i principis dels 80’, hi va haver un canvi de percepció, alguns gays i lesbianes s’esdevinguéren menys totalmen amb les persones bisexuals o transgènere. Molts creien que les persones transsexuals van actuar segons els estereotips de gènere i que els bisexuals eren només homosexuals que tenien por a sortir de l’armari i ser honestos amb la seva identitat. Els quatre grups que conformen el terme LGBTI van tenir dificultats a l’hora de desenvolupar la seva pròpia identitat i les seves relacions amb els altres membres del grup col·lectiu, de vegades excloent. Aquestes dificultats són vigents avui en dia. El terme LGBTI probablement s’estava utilitzant per primera vegada per referir-se a tota la comunitat, pels estudiants activistes LGBTI dels anys 60′, encara que no és clar quina freqüència o abast era llavors el terme. No fou fins als anys 90′ que va començar a tractar-se amb el mateix respecte i igualtat als grups i persones gays, lesbianes, bisexuals i transsexuals dins del moviment LGBTI. Encara que al cor de la comunitat LGBTI hi ha una certa controvèrsia sobre l’acceptació universal dels diferents grups de membres (les persones transgènere, en particular, de vegades han estat marginades pel gruix de la comunitat LGBTI), el terme LGBTI ha estat un símbol positiu d’inclusió. Mentre que l’acrònim LGBTI no contenen les inicials de les comunitats més petites que generalment s’accepta que el terme inclou aquells no identificats per les sigles. En general, l’ús del terme LGBTI ha ajudat, amb el pas del temps a integrar les persones que en cas contrari haguessin estat marginats en la comunitat global.

Aldarulls de Stonewall:

En el bar neoyorquí Stonewall Inn en el setembre de 1969, podien llegir-se cartells a les finestres: “Nosaltres els homosexuals demanem a la nostra gent que si us plau ajudin a mantenir una conducta tranquil·la i pacifica pels carrers del Village-Mattachine”.

Els disturbis de Stonewall van consistir en una sèrie de manifestacions espontànies i violentes en contra d’una batuda policial que va tenir lloc la matinada del 28 de juny de 1969, al pub conegut com el Stonewall Inn, situat al barri de Nova York Greenwich Village. Aquestes pertorbacions són sovint citats com la primera ocasió en la història dels Estats Units, en que la comunitat LGBTI va lluitar contra un sistema que va perseguir als homosexuals amb la benedicció del govern, i que generalment són reconeguts com a catalitzadors del moviment modern pro drets LGBTI a Estats Units i arreu del món.

Durant les dècades de 1950 i 1960 els gays i lesbianes americans habien d’encarar-se a un sistema legal molt més hostil amb els homosexuals que en molts dels països del teló d’acer. Els primers grups homofils dels EUA van intentar demostrar que les persones homosexuals van ser part de la societat i fomentar una cultura de cap enfrontament entre els homosexuals i heterosexuals. No obstant això, els últims anys de la dècada de 1960 estaven molt turbulents, ja que hi havia molts moviments socials actius, com ara el moviment afroamericà pels drets civils, la contracultura dels anys 60, el moviment hippy i manifestacions contra la Guerra de Vietnam. Aquest ambient bel·ligerant, juntament amb l’ambient liberal de Greenwich Village, influenciat pels disturbis de Stonewall.

Eren pocs els establiments que acollien a persones obertament homosexuals durant les dècades de 1950 i 1960. Aquells que sí  o feien eren generalment bars, encara que els seus propietaris i administradors poques vegades eren gays. El Stonewall Inn, en aquell moment, era propietat de la màfia. Servien a una gran varietat de clients, però era conegut per ser popular entre les persones més marginades de la comunitat gay (transsexuals, drag queens, joves afeminats, prostitus masculins i joves sense sostre).

Les batudes policials als bars gays eren rutina durant els anys 60, però els agents de policia varen perdre repentinament el control de la situació del Stonewall Inn i va atreure una multitud, provocant que es revelessin. La tensió entre la policia de Nova York i els residents gays de Greenwich Village va produïr més protestes la tarda següent i en diverses nits més tard. En qüestió de setmanes, els residents del Village ràpidament es van organitzar en grups d’activistes per concentrar esforços per tal d’establir llocs per a que gays i lesbianes poguessin manifestar-se obertament la seva orientació sexual sense por de detenció.

Després dels disturbis de Stonewall, els gays i les lesbianes de Nova York van fer front a obstacles de tipus generacional, de classe i de gènere per formar una comunitat cohesionada. Als sis mesos havien creat dos organitzacions d’activistes gays a Nova York, per dur a terme les protestes de la confrontació, a més a més, es van fundar tres diaris per promoure els drets dels gays i lesbianes. En pocs anys es fundaren organitzacions de drets homosexuals al llarg de tots els Estats Units i a nivell internacional. El 28 de juny de 1970 varen tenir lloc les primeres marxes de l’orgull gay a les ciutats de Nova York i los Angeles, que commemora l’aniversari dels aldarulls. Amb el temps, a altres ciutats es van organitzar marxes similars. Avui en dia es celebren manifestacions de l’orgull anualment per tot el món a finals de juny, per recordar els aldarulls d’Stonewall.

HISTÒRIA LGBT A ESPANYA:

La repressió en la dictadura franquista i durant els primers anys de la transició, no només es perseguia als opositors ideològics-comunistes, republicans, massons, separatistes, etc. També varen patir les persones per la seva orientació sexual, independentment de les seves idees polítiques. El col·lectiu de lesbianes, gays, transsexuals, bisexuals i intersexuals (LGBTI) eren victimes prioritaries de les lleis com la Llei de “vagos y maleantes”, llei que venia de la segona república,(la llei coneguda com la gandula, 1933), però que el règim, per orientació sexual, com a coses com aquestes, “l’hHomosexualitat” sotmèses a aquesta mesura de seguretat havien de ser posats en institucions especials i en tot cas amb absoluta separació dels demés “en dies s’acompleix 47 anys de la derogació, el 1970”. Any que van ser contemplades penes de cinc anys d’internament en presons o manicomis. Aquesta llei de perillositat social, recollien el més esencial de la llei anterior. Aquesta llei, juntament amb l’article del codi penal de “escàndol públic”, va reprimir a homexuales i transsexuals, i no va ser derogat fins al 1995, així ara s’acompleixen 27 anys de la seva derogació.

Aquesta repressió va tenir molts còmplices, principalment a l’església catòlica, però també a les propies famílies i, per què no dir, per acció o omissió, també entre amplis sectors de l’oposició al règim de Franco. Mentre que els presoners polítics van sortir al carrer amb l’amnistia policial de 1976 i total al 1977, les lesbianes i els homosexuals van seguir a les presons i pabellons psiquiàtrics. Per a l’estat eren degenerats perillosos, per a l’església i la moral imperant, uns pecadors i per la medicina i especialment lapsiquiatria, uns malalts. El memorial democràtic de la Generalitat de Catalunya, amb el seu President Jordi Palou Loverdos al capdavant, reunió a víctimes i activistes per donar testimoni d’aquesta repressió que es mantenia amagada.

Coneguda com el nom de “guerra” de Jordi Petit durant la lluita clandestina, Jordi Lozano González (Barcelona, 1954) és un dels primers i més coneguts activistes nacional, lluitan pels drets de gays i lesbianes en l’estat espanyol. Reconeguda la seva tasca internacional va ser secretari general de la International Lesbian and Gay Association i primer coordinador del Front d’alliberament gay de Catalunya. Organització des de l’any 2015, es compleix el 40è aniversari de la fundació, Petit va rebre la Medalla d’honor de la ciutat de Barcelona el 2003, també va reconèixer la seva obra social i especialment la lluita contra la SIDA, amb la Santa Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, any 2008. Per primera vegada en públic parla sobre la seva experiència personal:

” Des de que amb 13 anys, el 1967, vaig confessar la meva homosexualitat, vaig patir el que s’anomena “bullying (assetjament)” i la repressió directa. Jo vinc d’una família formalment normal i exemplar, però encara recordo les pallisses que el meu pare li donava a la meva mare. Amb 8 o 9 anys  intentaba separar-los, però no podia. Al ser l’únic fill, era prou efeminat, però per dir-ho d’alguna manera, amb un estil pijo. Per aixó és per què, a l’escola, amb els Salesians, vaig patir tot tipus d’insults i agressions. El meu grup d’amics de Castelldefels, nens i nenes, entre els que hi havien els fills del governador civil de l’època, un dia em va dir que jo no podia anar amb ells. Per contrarestar el rebuig, jo estudiava com un boig i sempre treient molt bones notes. Amb 13 anys vaig tenir la meva primera relació sexual, i com tothom, va començar la confusió, el pecat i les rareces… Confessaba cada dia.

Després van  venir l’escola un grup de monitors de l’Opus Dei, i un d’ells, com a guia espiritual, em va aconsellar que per refrenar els impulsos homosexuals tenia que aplicar-e la automortificacio.

Durant un temps vaig portar cilicis en els braços i en les sabates, pedres i taps d’ampolla. Llavors un sacerdot psicològic em va aclarir idees, pel que seguir “pecant”, però sense confessar-me. Després va venir una segona fase, on vaig deixar aquestes, l’assetjament escolar, i em vaig trobar amb la repressió pura i dura. En el 1971 vaig militar en les joventuts comunistes i en la universitat, en el Psuc. Un dia se’m va ocórrer pintar una frase antifranquista en una cabina telefònica amb un rotulador i em van detenir.

Vaig passar pel Tribunal d’Ordre Públic i vaig anar a parar a la presó Modelo, després vaig anar a presó dues vegades més. Vaig fer la mili a la marina, i quan hi havia pràctiques de tir, nosaltres no podiem anar perquè “los rojos no nos conviene que sepan disparar”, deien. El sorteig per a les destinacions, a mi em van enviar directament a la presó naval de Caranza, a el Ferrol.

No estava presoner, vigilat si, estava en una brigada especial amb altres reclutes fitxats per la seva tasca política contra el règim. Allá faig amistat amb un company català que era un boxejador i que em va protegir, però quan va marxar, em van violar. La qüestió de la violació dels homes donaria molt que parlar, perquè ningú s’atreveix a admetreu. Com vaig dir, vaig passar dues vegades més per la presó, fins i tot legalitzat el Partit Comunista, els que teniem antecedents polítics ens portaven a la presó per “sospita de subversió”. Vaig passar uns dies molt durs en confinament solitari en les celdes d’aillament i durant tot aquest temps, ningú de la meva família o amics em van venir a veure.

Jordi va explicar més històries en el seu llibre “Vidas de arco iris” gran exemple de la repressió franquista.

L’ERRADICACIÓ DE L’HOMOFÒBIA I LA TRANSFÒBIA:

El 1973, la Associació Americana de Psiquiatria va dedicar-se a eliminar l’homosexualitat del manual de trastorns mentals. Es va haver d’esperar quasi 2 dècades en els 90′, per tal que l’Assemblea General de la OMS fes el correcte treient l’homosexualitat de la llista de malalties psiquiàtriques. Per primera vegada a l’estat espanyol, el Parlament de Catalunya va aprovar amb el vot en contra del Partit Popular i de Unió, fortament pressionat pel Bisbat de Barcelona, la llei sobre els drets de les persones gays, lesbianes, transsexuals i bisexuals i per a la l’erradicació de l’homofòbia i la transfòbia.

Els promotors d’aquesta llei estaven en el record de Sonia Rescalvo, transsexual assassinada amb pals al parc de la Ciutadella per un grup de neonazis, en 1991. Però lluny de lleis, la societat, i l’escola encara te una funció de treball per eliminar prejudicis i actituds discriminatòries. I en aixó, mal ajuda que en ple segle XXI el bisbe d’Alcalá de Henares,Juan Antonio Reig Pla, el març del 2015 publiques una carta pastoral que vincula l’homosexualitat amb la pederastia, i que l’anomenat bisbe impartís, en el 2013, va carregar sobre la sexualitat. En el curs va parlar de que les dones han de ser submíses als seus marits i d’una pretesa guia per “curar l’homosexualitat”.

La transfòbia ens va matar, jo també soc.

Molts murs que enderrocar, molts armaris de la dictadura franquista que encara sense orear, però com hem dit abans, de vegades els drets reconeguts per les lleis van per darrere de la intolerància i els prejudicis de la societat.

El jove Alan, amb tan sols 17 anys, es va treure la vida després de patir assetjament al seu institut. El jutge de Rubí va ser el primer a Catalunya i el segona l’estat que va autoritzar canviar el nom del DNI i d’oficials perquè estiguessin d’acord amb la seva condició sexual. En tot aquest procés el menor va comptar amb el suport de la seva família, com les 240 famílies, formada per l’Associació Chysalis, que van prendre els carrers per exigir a la societat que respectesin als seus fills i contra la repressió. La transfòbia mata, jo també soc Alan.

Legislació sobre el col·lectiu LGBTI a la història d’Espanya.

Durant els primers anys de la dictadura franquista, els jutges es limitaven a aplicar la llei de la República, 1933, castigant com escàndol públic o corrupció de menors. El sexe entre els adults no era una prioritat de l’estat, en l’Espanya franquista no hi havia “mariques”.

Javier Ugarte Pérez assenyala que abans de ser inclòs en el codi penal “els homosexuals eren marginats socials, afegint a la seva estigmatització dins la legislació, passaran també a ser discriminats”.

Per a Víctor Manuel Bedoya, el que estava succeint en els primers anys, és que els guanyadors tenien la certesa de que l’homosexualitat no existia a Espanya, ja que hagués estat erradicat amb el final del període republicà.

Només el codi de justícia militar (Art.298) que prohibia l’homosexualitat.

El codi penal, que va romandre en vigor durant tota la dictadura no condemna directament els delictes de l’homosexualitat, encara que sigui indirectament a través de les infraccions d’escàndol públic, abusos desonestos i corrupció de menors. Sota aquesta llei, l’homosexualitat podia ser castigada per l’article 431 del Codi Penal de 1944 que establia que era perseguible l’escàndol públic, a no ser que la relació es fes en privat, o que fos conegut o sospitos. Com a exemple podem esmentar que el 1950 a Catalunya es va donar un cas de detenció per escàndol públic homosexual.

El 1974 es condemna a dos homes, condemnats per un delicte d’escàndol públic per haver-se besat, van ser condemnats a pagar una multa de 5.000 pessetes i a un d’ells també se li imposa un càstig d’un mes i un dia d’arrest major.

El 1954, l’homosexualitat, es va convertir en delicte amb la modificació de la llei de vagos y maleantes i introduir als gays en aquesta mateixa (art.2º). Fins aquest moment es va considerar que el Codi Penal o les autoritats locals eren suficients per perseguir l’homosexualitat.

Les mesures de la llei de vagos y maleantes eren:

  1.  Detenció en un centre de treball o colònia agrícola durant un període que anaba de 1 mes a 3 anys.
  2.  Prohibició de residir en un lloc determinat o territori durant 2 anys i la obligació de declarar durant aquest període el seu domicili.
  3.  Submisió a la vigilància dels delegats.

Per ordre del Ministeri de Justícia el 4/10/67, es va anomenar una Comissió que tenia per missió reformar la llei de vagos y maleantes destacant entre els seus membres Antonio Sabater Tomás destacant la seva doctrina sobre l’homosexualitat, reflecsa la visió que tenía sobre el tema el règim dictatorial franquista. El resultat del treball d’aquesta comissió va ser un abansprojecte que va ser erigit sobre la base del projecte de llei de perillositat social.

El 10 d’octubre de 1969, el Ministeri de Justícia, Antonio María de Oriol, emmarcades en la policia franquista dels tradicionalistes, va portar al Consell de Ministres el projecte de llei.

El 1970 va ser substituïda la Llei de vagos y maleantes per la de perillositat social i es van possar en marxa presons especialitzades en l’homosexualitat. No feia que hagués un delicte. En definitiva va ser una carta en blanc per poder empresonar prèviament als homosexuals, es en el juny de 1970, la Comissió de Justícia, que argumentà la llei i va celebrar el debat en les Corts franquistes, on es va debatre la inclusió o no de persones homosexuals. Julio Armand de Fluviá i Mir Bellgai, activistes del recent engendrat moviment gay clandesti espanyol, veient la imminent duresa de la llei, comencent a pressionar, a través de cartes adreçades a les Corts perquè l’avantprojecte de llei no incloïes als homosexuals.

A l’agost s’aprova la llei sense que es considerés excloure als homosexuals de la llei. Es va especificar que es consideres perillositat social els que desenvolupesin “actes de homosexualitat”, més que aquells que mostren una orientació “desviada congènita” segons el règim franquista, és a dir, els homosexuals “pel fet de ser-ho”. En la pràctica, a l’hora de l’aplicació d’aquesta llei, els diferents jutges aplicaven de manera subjectiva la llei, no diferenciant entre condemnar als homosexuals “pel fet de ser-ho” i els que practicaven “actes homosexuals”. Sobre el paper, el que pretén aquesta llei era regenerar als homosexuals. Els homosexuals passen de pervertits a malalts que es necessari curar.

Per descomptat, el règim s’envoltà d’altres disposicions legals de rang inferior dirigides per oprimir l’homosexualitat, política emmarcada en una obsessió per la sexualitat.

En el reglament de presons de 2 de febrer de 1956, l’article 112, sobre les faltes molt greus, comèses per un pres, citaba la comissió de “Actes contraris a la moral i bons costums”.

El 1971 una ordre ministerial estableix que l’homosexualitat era incompatible amb l’exercici de la docència en l’educació primària. Altres instruments repressius era la brigada social que confeccionaba fitxes de persones que tenien repercusions públiques, elaboraven “repugnants informes sobre la vida privada, típica dels que van ser exorcitats, vigilant discoteques per incoar expedients sancionadors, etc”. En la tasca de manteniment de puresa col·laboraba la policia, “Junta Nacional de la croada de la decència”, les autoritats, incloent-hi el poder judicial, “estaven legitimades per sol·licitar informes de conducta personal”. A cada ubicació el poder polític, el poder d’ordre públic (Guàrdia Civil) i el poder religiós redacten aquests informes, als que se’ls concedia un gran valor. També redacten aquests tipus de informes altres cossos de seguretat com la Policia Nacional i la Policia Local.

En 1979 es va despenalitzar l’homosexualitat pels civils però es va haver d’esperar fins a 1985, per que el Codi militar eliminés la referència a l’homosexualitat; Finalment, 1998, la llei del règim disciplinari de les forces armades van condemnar els actes sexuals, de cap tipus, si es realitzen en establiments militars o si atemptan a la llibertat sexual.

El 1955 Gil Albert en un assaig sobre l’homosexualidad, que no va veure la llum fins a 20 anys més tard, en el que sobre la soledat de les persones homosexuals, “no són més que individus aïllats i per insòlit de la seva motivació, desesperada” “qui sap si l’homosexualitat no és una manera, i del més exposat de posar a prova a l’home en la seva capacitat de ser, a través d’una experiència extrema…, el que més angoixa és no poder dir-ho; el no poder parlar del que ens succeix”. Altres que no van voler o no van poder viure en el exili interior varen escollir l’exterior seguint les passes de Cernuda de Cernuda i molts altres.

En carrer serveix com un lloc de formació i trobada clandestina.

En absencia de publicacions de temàtica homosexual es feien servir revistes de culturisme, generalment els llocs en els que més sovint es produeix el ligue tenen una característica comuna: la marginalitat, ja sigui especial (les platges apartades i zones edificades), temporal (es produeix a hores intempestives) o be una combinació de totes dues. Els noms dels bars es conserven en les primeres edicions dels directoris internacionals per gays. Encara que de vegades, el local en qüestió, sortir en guies, més que una bona publicitat era una indiscreció dels visitants estrangers que conduia al tancament governamental les amenaces de la irrupció de la policia als locals de manera inesperada o en àrees de ligue és un constant de la dictadura franquista. Encara que el lloc de reunió per excel·lència eren els cinemes.

A Barcelona eren coneguts llocs de trobades:

  •         Urinaris de Plaça de Catalunya o Universitat.
  •         Bar Texas, Cosmos i els Cargols.
  •         Locals com El ancla, Serra o Todos.
  •         Banys turcs Tivoli.
  •         Club Molino.
  •         Barri xinés i els seus carrers.
  •         La Rambla, carrer d’Escudellers.
  •         L’escullera de la platja de la Barceloneta o el parc de Montjuïc.

A Barcelona “els buscavides dedicats a la prostitució masculina (la tècnica del gat) per robar a les seves víctimes”. El mètode garanteix neteja perquè aquests mai denunciaven, i els guanys es distribuien entre “els consorts” i els propietaris de la casa; No obstant això, al participar moltes persones en el engany, en qualsevol moment podia produïrse alguna delació.

Un altre mètode és la “estafa del pasma full”. Un fa de ganxo o exhibicionista “ensenyant el penis com esquer per atraure la víctima” i l’altra fa de policia per extorsionar al incaut gay que accepta un acord amistós per tal que no anés més enllà.

La repressió franquista: detenció i ingrés a presó.

  •         Detenció: van utilitzar dos mètodes per detenir als homosexuals. Es podien detenir a una persona de manera aïllada, o mitjançant redades en llocs freqüentats per homes. Moltes vegades, en les redades es feien servir delacions. Cal també assenyalar que es posaben trampes, com va ser el cas de l’Oliver, que sent a Barcelona i per entrar en un cinema, ja que els menors de 16 anys no podien entrar sols, va decidir que lligar-se a algú, el va aconseguir i en el cinema aquesta persona que li va posar la mà, quan van sortir, aquesta mateixa persona el va arrestar i va portar-lo a la famosa comissaria de Via Laietana, des d’on va sortir, amb unes quantes costelles trencades, a l’hospital penitenciari.

Trinitat juntament amb la seva germana bessona, ambdues transsexuals, varen ser detingudes i empresonades el 1973, quan van assistir a una festa de primera comunió a Granada (teniem 20 anys i anavem vestides de nenes. El veí de sota que era guàrdia civil, molest amb els sorolls es va presentar al crit de “aquestes nenes que es callin” “nosaltres (compte Marieta) varem dir que no erem nenes, si no nens vestits de nenes”. Una parella de la Guàrdia Civil va portar enmanillades, minuts més tard, al cuartel de Armilla. “Varem estar tres dies detingudes, ens van pegar, ens deien malaltes mentals i depravades.Des d’allà, ens van portar a la presó de Granada, acusades d’escàndol públic i de perillositat social “per estar ballant en una festa”. Al sortir de presó, al desterrament durant un any).

En relació al ingrés d’homosexuals a la presó, “A la presó! Enviar a un maricón a la presó! Jo, mai no sabia perquè els havien empresonat abans o perquè havia comès algún delicte, però no per ser maricons?. Per aixó no posaven a ningú a la presó”.

Devant d’aquestes històries, cal assenyalar que no s’observa cap autocrítica, ni compassió entre el detingut ni acceptar qualsevol abús d’autoritat. D’altra banda, la comparació de persones homosexuals amb les característiques i la frase “per què servia?. Per eliminar-los del mig durant dos o tres dies, res més. Llavors al carrer”, indica clarament la seva acceptació de l’homosexualitat com un delicte comparable al robatori i la justificació de detenció es pot llegir entre línies “que la detenció hauria de ser més gran o més dura si es volía que servís per alguna cosa”.

Però la posició d’aquesta policia no és aïllada, el 1970 gran part dels espanyols associaven l’homosexualitat, la delinqüència i la depravació moral. Segons l’informe FOESSA:

“La majoria consideraba als homosexuals més com delinquents que com malats, i els responsabilitzaven dels seus problemes, més que la societat”.

José Luis Pellicena veu discordant afirmaba:

” Em fa  mal que se’ls doni el títol de perillositat social al homosexualisme, perquè crec que la culpa de que aquest tipus d’homosexual, la seva conducta es consecuencia de la seva marginació. A la gent que se’ls permet viure i viure en pau no  molesten. En alguns llocs tenen els seus clubs, la gent està acceptada i ningú pot protestar perquè ningú molesta a ningú.

La Presó.

Al arribar a la presó, un funcionari de presons oferia la possibilitat d’entrar en el pavelló dels invertits o bé ingressar en un altra galeria amb altres presoners. Molts amb por de reconèixer la seva condició de homosexual, va preferir anar a una galeria amb altres presos, en comptes d’anar al “Pavelló de invertits”, encara que en aquest últim lloc les condicions de vida eran relativament millors que en les galeries, els homosexuals que acabaven en les galeries comuns van ser víctimes d’abusos i violacions de tot tipus, tant pels presos com pels funcionaris: “despullat de qualsevol objecte personal, em van afaitar el meu cabell i nu, em van desinfectar amb DDT, com un animal, les vacunes després, unes injeccions que en “els següents dies em van produir febre i una forta reacció al·lèrgica. Mentre intentava alguna cosa gairebé impossible en aquestes circumstàncies, mantenir l’honor, em van entregar llençols, una tovallola, una manta i vestit amb un mono que era petit, curt demàniga i de cames, ridícul vaig passar la segona porta. El temps que una paraula es feia carn de mi, indefensió. Em vaig sentir una presa tancada, mercaderia exposada a la subhasta de la plaça pública. Que parin, que parin, que parin i no s’aturan, mai paren”.

A la presó, van acabar homes detinguts per la seva condició sexual i per sortirsen fora de la norma que imposava la heterosexualitat, pel seu aspecte afeminat, per ser denunciats pels veïns o familiars. A la presó eren orfes, fills de treballadors, que havien deixat la casa, jornalers, els immigrants andalusos a Barcelona, els rics, els influents sabien lliurar-se’n.

El règim va tenir màniga ample pels privilegiats, però no va suposar una carta en blanc per a una vida de disbauxa. Però els poderosos, el ric, els influents sabien lliurar-se’n.

Existien també invertits semi protegits pel poder, com aquells que les autoritats “feien la vista grossa”, que permetien certss privilegis. Cap, almenys a saber, va donar amb els seus ossos a les colònies agrícoles de Tefía. Alguns ho van intentar. Eren gays rics, però famílies no adeptes al règim. Erens els menys els que estaven sense màcula política, pertanyien a poderoses famílies locals, en els seus luxosos salons celebraven copiosos sopars als que anaven el puritanisme franquista. Eren homosexuals rics que com secretisme utilitzaven als invertits pobres per satisfer el que consideren aberrants necessitats. Cap d’ells va moure un dit per a nosaltres. Pel contrari conec casos d’alguns que van donar amb la porta als nassos a desconsolades mares de presos que imploraven el seu ajut.

En els dos primers anys, molts dels homosexuals complien la pena a la presó més propera de casa seva com podria ser la Model de Barcelona, o Carabanchela Madrid, etc.. encara que en teoria eren les presons de trànsit fins a consolidar la sentència i eran portats a les colònies agrícoles. En la peninsula existien dos, Nanclares de Oca (Àlava), on normalment eran destinats al servei de bugaderia o al camp de concentració de Miranda del Ebro, mentre que els homosexuals de Canàries eran enviats a la colònia penitenciaria de Tefía, situat a l’illa de Fuerteventura, fou suprimida per ordre del Ministeri de Justícia publicat el 23 d’agost de 1966.

Espanya, fi de la dictadura.

El 20 de novembre de 1975, Franco i al mateix temps que els partits polítics i sindicats surten de la clandestinitat, ho fa el moviment gay de Catalunya fundat “Front d’alliberament gay de Catalunya (FAGC)”, publicat entre molts dels mitings que feien els polítics d’esquerres, encara “que la llei de perillositat i rehabilitació social entre la mort de Franco i  1980 es va continuar reprimint als homosexuals, i especialment als transsexuals”. La primera petició reivindicativa de FAGC va ser l’exclusió dels homosexuals de la llei de perillositat i rehabilitació social i la segona va ser aconseguir el 1980, la legalització dels col·lectius de gays i lesbianes.

El 1982 el Psoe arriba al govern espanyol i a partir d’aquest moment es produeix un gir polític a la esquerra es finalitzen d’una manera definitiva la intervencio de la policia en locals gays, és l’inici del canvi social. Davant d’aquesta nova realitat social incipient, “els moviments de gays i lesbianes  finalitzen l’activisme de la vía revolucionaria i es centren en reclamar drets civils i sobretot lluitar pel virus del VIH.

Com a resultat, encara no es pot parlar si existeix o no discriminació en el treball de forma precisa, però és cert que a Espanya encara queden alguns anys de conflicte, desigualtats, marginació social i per tant professional. La evolució jurídica a partir de la Constitució del 78 entre legislació i normativa, regularitza les relacions homosexuals en 3 frases:

  •         Es deroguen determinats articles de la llei de perillositat i rehabilitació social, mitjançant la llei de 26 de desembre de 1978, que despenalitza les relacions homosexuals lliurement acceptades.
  •         Es reforma el Codi Penal de 1973, a través de la llei orgànica 8/1983, que proporciona una protecció per a la igualtat i exclou la discriminació per raó d’orientació sexual.
  •         Reconeixement social de l’homosexualitat i les unions estables del mateix sexe en diversos temes, com “a partir dels 90′” els ajuntaments de Mollet, Castelldefells i Badalona entre d’altres, reconeixen a través de convenis col·lectius al dret del permís de 15 dies per matrimoni a parelles de fet.

En el Estatut dels  treballadors, aprovat en el Butlletí Oficial 10/03/1980, s’inclouen els seguents articles anti-discriminatoris:

Article 4.2.c i e, article 17 de l’Estatut dels treballadors.

La llei del Parlament de Catalunya, 11/2014 de 10 d’octubre, per garantir els drets de lesbianes, gays, bisexuals, transgènere i intersexuals i erradicar l’homofòbia, la bifobia i la transfòbia, que en el capitol número 3 mercat de treball,  art.20 integritat al dret de igualtat de tracte i oportunitats per a les persones LGBTI.

ELS ORGANISMES I LES NORMES INTERNACIONALS.

L’any 1981 l’Assemblea del Consell d’Europa assenyala que l’homosexualitat encara pateix discriminació i que tant dones com homes deuen l’autodeterminació sexual. Entre altres coses, l’Assemblea convida als Estats membres a “garantir la igualtat de tracte de persones homosexuals en relació al treball, retribucions i Seguretat Social, especialment en el sector públic” i convida al Consell de Ministres a que la (Organització Mundial de la Salut), elimini l’homosexualitat de la classificació internacional de malalties i fa un doble propòsit “que la teoria de que l’homosexualitat és un trastorn mental no es basa en sòlids estudis mèdics i científics” (el 1973, Robert Spitzer, psiquiatra nord-americà, va realitzar un estudi per diagnosticar si la orientació sexual estava relacionat amb algun tipus de malaltia psicològica).

El 1984 el Parlament Europeu afegeix a la llista de l’Assemblea de 1981 i recomana també que els governs dels estats membres, i una sèrie de drets civils, com que les parelles homosexuals puguin contraure matrimoni amb els privilegis que això li dóna a les parelles heterosexuals o el dret a adoptar i criar els seus fills. Posteriorment, el 1992 la OMS exclou de la llista de trastorns psicològics per a la igualtat i contra l’homofòbia en diferents contextes, incloent-hi l’àmbit laboral:

Directiva 2000/43/CE.

Directiva 2000/78/CE del Consell de 27 de novembre de 2000.

Resolució del Parlament Europeu, el 4 de febrer del 2014, en el full de ruta de la UE contra l’homofòbia i la discriminació per “raó d’orientació sexual i identitat de gènere (2013 / 2183 (ini).

TIPUS DE DISCRIMINACIÓ:

La discriminació és un comportament social que consta d’una persona o un grup d’estigmatització i separa a un altra persona o grup com a resultat de considerar en algun aspecte (raça, sexe, religió, edad,entre d’altres), menys que ell o ella o ells / es. Al llarg del treball s’utilitzen conceptes sobre diferents àmbits, és per això que es va detallar els més imparcials, que es classifiquen en l’anàlisi:

TIPOLOGIA, DISCRIMINACIÓ DIRECTA  

“Situació en la què es pot trobar una persona que es, ha estat o pot ser tractada, per la raó d’orientació sexual, identitat de gènere o expressió de gènere, de manera menys favorable que altres situacions anàlogues”.

DISCRIMINACIÓ INDIRECTA:

“Situació en la que una disposició, en criteri, una interpretació o una pràctica suposadament neutral poden ocasionar en lesbianes, gays, bisexuals, transgèneres o intersexuals un desvantatge particular respecte a persones que no són”.

TIPUS 2:

Aquesta tipologia es pot incloure dins de l’anterior, depenent de com la gent pateix discriminació, és a dir, aquestes categories, s’emmarquen en la discriminació directa o indirecta en la mesura que la gent suporta alguna manera d’exclusió.

DISCRIMINACIÓ PER ERROR:

Situació en què una persona o grup de persones estan sotmeses a una discriminació per orientació sexual, identitat o expressió de gènere, com a resultat d’una percepció errònia.

DISCRIMINACIÓ PER ASSOCIACIÓ:

Situació que una persona pateix quan és l’objectiu de discriminacions per orientació sexual o identitat de gènere com a conseqüència de la seva relació amb una persona que pertany al col·lectiu LGBTI.

Espanya està entre els països on més reconeixement i igualtat han aconseguit les persones gays, lesbianes i transgènere. Segons ILGA, l’Associació mundial LGBTI, ocupa el cinquè lloc en el rànquing mundial. Des de l’aprovació del matrimoni homosexual l’any 2005, l’acceptació social no ha fet més que augmentar, però els grups LGBTI reivindiquen que manquen molts reptes per arrivar a la igualtat.

L’HOMOFOBIA.

Segueix creixent a Espanya, però al menys les víctimes ja no callen davant les agressions. Només a Madrid l’any passat l’Observatori contra l’homofòbia va recollir 260 incidents entre agressions verbals, fisiques, amenaces i assetjaments a les xarxes socials. Però no tot es va notificar davant les autoritats de policia. El Ministeri d’Interior compta amb només 42 denuncies d’agressions contra les persones LGBTI. Tot i així la xifra dobla els casos del 2015, quan es van registrar solament 19 casos. El 2017 són ja més de cent. L’última es va produir a Chueca, el barri històric de LGTBI de Madrid, durant les celebracions del World Pride. Des de 2017 la policia municipal de la capital ha creat un grup especialitzat en delictes d’odi: la unitat de gestió de la diversitat.

Els episodis de violència han augmentat, encara que no tots són denunciats.

L’assetjament a les escoles és encara un altre tema pendent. Segons un informe de la FELGTB, el 60% dels homosexuals adolescents pateixen assetjament a les escoles. El Ministeri d’Educació no discrimina el tipus d’assetjament en funció de criteris de gènere, però en el seu últim informe de 2013 assenyala que el 34% d’estudiants per ser víctima de la violència “per ser diferents”. Categoria on s’agrupen els abusos sexistes, racistes i homòfobs.

VIH.

Ja són més de vint anys que la SIDA no dona por. Va ser el 1996 quan es va començar a subministrar els primers antiretrovirals, capaços de convertir una malaltia mortal en una patología crónica. Avui en dia hi ha tractaments que permeten una vida normal a les persones seropositives i el futur és prometedor. A Espanya l’Institut IrsiCaixa del professor Bonaventura Clotet és capdavanter en a l’estudi de l’anomenada “vacuna terapèutica”, un medicament que és capaç de desactivar durant molts mesos el virus. Malgrat no permet la seva erradicació total del patògen, garantitzan una millor qualitat de vida dels pacients.

Hi ha un repunt en la infecció per VIH.

Entre els homes que tenen sexe amb homes, ha hagut un pic d’infeccions pel VIH en els darrers anys. La raó és la disminució de l’ús del preservatiu que també ha comportat un augment de ETS com la sífilis i l’hepatitis A.

Cesida, la Coordinadora Estatal d’associacions contra el VIH, advoca per un major esforç en la prevenció, per la introducció de profilaxis pre exposició. Una teràpia molt eficaç i preventiva que requereix prendre medicaments antivirals per evitar el contagi. A França, Gran Bretanya, Noruega, Suecia i Estats Units la PREP és ja una realitat, a Portugal han comenát els tràmits per inclourela en el sistema de salut pública, mentre que a Espanya es podria endarrerir fins a finals del 2018.

La veritat és que em donat grans passos però resten molts per fer i molt per construir.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s

search previous next tag category expand menu location phone mail time cart zoom edit close